Ara parlarem de vents amb personalitat, bons, dolents, amb cares amables o traïdores, eixuts i carregats d’aigua; i de pas viatjarem a diversos indrets del planeta i parlarem d’història, d’aventures... Un bon còctel amb resultats sorprenents.

El vent de Santana

Califòrnia pateix amb força freqüència les conseqüències de grans incendis forestals, agreujats per la presència d’un vent de l’est al sud-est, extraordinàriament càlid i sec. És a la tardor, i a vegades a la primavera, quan es forma un potent anticicló al nord de Califòrnia, a l’interior dels Estats Units, que envia un flux de vents procedent de l’interior del desert d’Arizona i zones pròximes cap a la costa. Aquest vent, conegut també com a Santa Ana o Santana, topa amb les Muntanyes Rocalloses i, en el seu descens cap a la costa, s’escalfa molt més i perd la poca humitat que contenia, de manera que arriba a les zones pròximes al litoral amb temperatures de 30 °C a 35 °C i humitats que oscil·len entre el 8 % i el 20%, i amb pols del desert de l’interior.

Aquest any tenim l’agreujant de la sequera. A Califòrnia s’està registrant una cinquena part de les precipitacions que cauen normalment i, si l’any acaba a aquest ritme, podria ser un dels més secs des que es tenen registres meteorològics. Per comparar aquest vent, podríem dir que és similar al ponent a la costa mediterrània o al temible vent del sud d’Euskadi, vents extraordinàriament càlids i secs i que fins i tot alteren el sistema nerviós de moltes persones. L’únic punt positiu d’aquesta situació és que aquest vent, quan assoleix el Pacífic, provoca un ascens cap a la superfície de l’aigua del fons, molt més freda i carregada de nutrients, i això afavoreix l’aparició d’una pesca abundant.

El vent de les bruixes

El vent Zonda, o «vent de les bruixes», prové del Pacífic, xoca amb els Andes centrals i baixa pel seu vessant argentí reescalfat i molt sec; per tant, carregat d’ions positius, amb la qual cosa provoca mal de cap, mal humor, llangor, somnolència, irritabilitat... Quan bufa aquest vent maleït, el nombre d’accidents de trànsit i d’actes delictius augmenta, sobretot a les regions de La Rioja, San Juan i Mendoza, de vegades acompanyat de tempestes de sorra. Fins i tot, en algunes regions, si una persona comet un acte delictiu i l’enxampen, si en el moment del delicte bufava aquest vent..., això es pot considerar com a atenuant de la condemna.

Vent diví

Un nou exemple de com els fenòmens meteorològics poden arribar a canviar el curs de la història. El 1281, el net de Genghis Khan, el Gran Khan Kublai-Khan, regnava a la Xina. Va voler envair el Japó i va formar una formidable flota de 4000 vaixells, 40 000 mongols i 100 000 xinesos. L’emperador japonès Kameyama, davant la terrible perspectiva que se li presentava, va demanar a la gent del seu país que invoqués els déus perquè la invasió no tingués èxit. Ell mateix, home de molta fe, es va ofrenar en sacrifici als déus fent-se l’harakiri davant l’altar d’Ise.

I aquí entra la meteorologia, amb un paper primordial. No sabem si per influència divina o, més aviat, perquè era la temporada de tifons, es va acostar un potent tifó just quan la flota estava arribant a l’illa de Takashima, al sud del Japó. La totalitat de la flota va quedar aniquilada per la potència del fenomen, que al Japó va ser batejat com akamikaze (‘vent diví’).

Marco Polo va ser la persona que es va encarregar de donar a conèixer els fets al món occidental. Un tifó pot provocar vents sostinguts de 140 km/h i ràfegues superiors als 200 km/h, amb ones de més de 8 metres, i no hi ha flota que pugui aguantar semblant fenomen. Per cert, uns segles més tard, la paraula kamikaze es va relacionar amb els aviadors japonesos suïcides que es llançaven contra vaixells nord-americans. Dues invasions més de la Xina al Japó anteriors a la del Gran Khan també van ser un fracàs per la intervenció de fenòmens meteorològics violents.

El chinook

Si a Catalunya i el nord de les Balears sabem el que és la tramuntana, a l’oest del Canadà i els Estats Units passa el mateix amb el chinook. Els vents humits del Pacífic, en arribar a les costes nord-americanes, es troben amb una enorme cadena muntanyosa orientada de nord a sud. La massa d’aire es veu obligada a remuntar-la, amb la qual cosa alimenta els núvols que hi ha retinguts. Al vessant occidental hi cauen grans precipitacions de pluja o neu, segons l’altitud, però una vegada la massa d’aire descendeix pel pendent oposat, perd humitat ràpidament i, en comprimir-se, provoca un augment de la temperatura excepcional. És el chinook, amb núvols lenticulars característics.

A Montana (Estats Units) i a Alberta (Canadà) en diuen menjaneu, ja que aquest vent pot fer desaparèixer fins a 30 cm de neu en un dia. A Alberta s’han arribat a registrar —el febrer del 1992— temperatures de 24 °C. De vegades, el chinook es forma amb vents més freds d’origen àrtic, de manera que s’entaula una dura batalla entre les dues masses d’aire. En una localitat poden estar afectats per l’aire fred amb temperatures de 20 °C sota zero i, a poca distància, bufar el vent menjaneui registrar-se 10°C positius. La zona que separa les dues masses d’aire acostuma a estar acompanyada d’una curiosa cortina de boira. A la localitat de Lethbridge (Alberta), la cortina de boira s’ha arribat a situar al mig de la ciutat durant diverses hores seguides, fet que ha generat un ambient càlid en uns barris i un fred terrible en els altres.