En els darrers mesos hem parlat de pluges, tempestes, aiguats, sequeres, núvols de tota mena, grans nevades, calorades i fredorades, llamps i trons, tornados i, fins i tot, pluja de granotes, de taronges, de mantega... Tenim un planeta amb una enorme varietat de fenòmens meteorològics, i la Mediterrània és un lloc sensible, també a l’escalfament planetari. Però avui fem una pausa i deixem el nostre planeta... per fer un viatge. Primer a Mart i, després, interestel·lar!

Però abans, si volem veure bé l’espai des de la Terra, on hem d’anar...?

El pitjor i el millor lloc per a un astrònom. Per a un astrònom, la contaminació lumínica, els núvols i la boira són els adversaris. El pitjor lloc del món per admirar el cel nocturn es troba a Argentia, població de 450 habitants situada a la província de Newfoundland i Labrador, al nord-est del Canadà. Allà registren ni més ni menys que 206 dies de boira a l’any, amb visibilitats inferiors a 15 metres, dia rere dia. Fins i tot, del mes d’octubre en diuen fogtober, perquè és l’època de l’any amb més boira. Per trobar el paradís de l’astrònom, ens n’hem d’anar a l’altiplà de Chajnantor, a 5000 metres d’altitud en ple desert d’Atacama, al nord de Xile. Aquí sí que es donen totes les millors condicions: no hi ha núvols ni boires, la humitat gairebé sempre està per sota del 10 % i no hi ha contaminació lumínica. No és estrany que allà trobem el radiotelescopi més gran i més car del planeta. La imatge ens ensenya el telescopi a la planícia de Chajnantor amb «penitents» glaçats.

El planeta Mart té unes tempestes de pols extraordinàriament poderoses. Ja l’any 2001, a través de sondes espacials de la NASA i del telescopi espacial Hubble, es van observar tempestes que s’iniciaven a l’equador i a prop del pol sud. Algunes persistien en una mateixa regió durant setmanes. Sobtadament, aquestes tempestes locals tenien capacitat per estimular altres tempestes situades a milers de quilòmetres, i en pocs dies totes s’ajuntaven fins a crear una macrotempesta que embolcallava tot el planeta. Els núvols de pols viatjaven d’oest a est, i en aquella ocasió van persistir una mica més de tres mesos. La pols s’eleva notablement a l’estreta capa atmosfèrica del planeta, s’escalfa per l’acció solar i provoca un notable augment de la temperatura. La Perseverance i altres sondes que continuen treballant a la superfície de Mart han de suportar aquestes tempestes. La pols embruta els panells solars que els donen energia, però el mateix vent s’encarrega de netejar-los, i aleshores poden continuar treballant. L’aspecte vermellós es deu a la composició de la superfície del planeta: argiles, minerals de silici i òxids de ferro, bàsicament.

Remolins a Mart. A la superfície d’aquest planeta es produeix una gran quantitat d’aquests remolins, que són molt més intensos i grans que els de la Terra. Si, al nostre planeta, la pressió atmosfèrica normal a nivell de mar és de 1013 mil·libars, a Mart és de tan sols 6 mil·libars, i és la causa que els remolins assoleixin 2 km d’altura, o fins i tot més. El 1971, la sonda Mariner va ser la primera a observar aquest fenomen. Especial atenció mereixen les imatges de les «nevades» de diòxid de carboni.

Star Trek. Els confesso que soc un enamorat de la sèrie original de Star Trek. Hem fet un petit estudi de les atmosferes dels 94 planetes que el capità Kirk, el senyor Spock i companyia van visitar al llarg dels capítols de la sèrie, rodada entre el 1966 i el 1969 sota la genial supervisió de Gene Roddenberry, el seu creador. A diferència dels llargmetratges rodats entre el 1979 i l’actualitat, aleshores la sèrie disposava d’uns pressupostos molt baixos, així que van crear planetes fantàstics en els quals el cartó pedra tenia un paper fonamental. Vegem alguns exemples de planetes amb climes adversos.

Quan anaven a parar a planetes molt càlids o desèrtics, com Capella IV, Ceti Alpha V, Dozaria o Kolarus III, el rodatge es feia, en part, al desert de l’interior de Califòrnia i s’afegien filtres grocs o vermellosos per donar un ambient més aclaparador. Per contra, els planetes freds, com Alpha 177 es rodaven en platós. En aquest cas, l’oficial i pilot de l’Enterprise Sulu va haver de suportar temperatures de 120 °C sota zero tapat només amb una manteta, tal com veiem en la imatge.

A Gamma Trianguli VI, una computadora controla el clima del planeta, on gairebé sempre domina l’ambient tropical. Em va cridar l’atenció el planeta Ferengina, on sempre està plovent a bots i barrals. Una prova d’això és que en el llenguatge ferengi hi ha 178 paraules per descriure la pluja. També trobem Stratos, una ciutat construïda sobre els núvols; o Demon, on la temperatura no baixa dels 230 °C; o Pyris VII, amb una permanent boira baixa molt misteriosa... Per a tots els gustos.