Mentre escric aquestes línies, bona part del centre, el nord i l’est del continent europeu s’estan veient afectats per l’entrada freda més forta d’aquest hivern extraordinàriament dinàmic. No hem tingut ni una setmana seguida de tranquil·litat, d’anticicló, amb les típiques «minves» de gener o un descens del nivell del mar com a conseqüència, precisament, de les altes pressions, perquè com més alta és la pressió atmosfèrica, més pot baixar el nivell del mar; o, com més baixa, més puja el nivell del mar.

Però no ens desviem del tema. Dèiem que fa fred i neva a molts països europeus; per tant, encara falten força dies per a l’inici del desglaç, per a la primavera i, per consegüent, per a un fenomen que ha estat un clar aliat o enemic, depenent del bàndol des d’on es miri, en algunes batalles èpiques. Així que toca parlar de la...

RASPUTITSA. Avançada la primavera, hi ha la primera rasputitsa o «estació del fang», que afecta extenses zones de Rússia, Ucraïna i Bielorússia. Després de diversos mesos amb els camps i camins coberts de neu, s’iniciarà el desglaç, i aquests camps i camins es convertiran en enormes fangars, en extensions de fang infinites que perjudiquen notablement el transport de mercaderies i viatgers. La segona rasputitsa serà a la tardor, amb l’arribada de pluges intenses, però no té la intensitat i repercussió de la primera estació de fang. Napoleó va tenir present aquest enorme obstacle a l’hora d’envair Rússia i va intentar avançar per zones més boscoses, menys propícies a la formació de fang.

També, durant la Segona Guerra Mundial el fang va frenar l’avenç dels alemanys. Fins i tot els tancs més poderosos i moderns es van veure empresonats durant dies. Possiblement aquesta va ser la causa principal que les tropes alemanyes no aconseguissin Moscou. Recordem que les condicions a Rússia durant la Segona Guerra Mundial van ser terribles, ja que, abans de patir les conseqüències de la rasputitsa, els alemanys van haver de suportar el que els russos en diuen «General Hivern» i que ja vam comentar en un article anterior: cinc mesos seguits de nevades i temperatures sota zero.

Ara veurem com el desglaç també pot suposar un gran entrebanc o ser un gran aliat en un altre fet històric que es va arribar a qualificar de…

MIRACLE METEOROLÒGIC. A uns 60 quilòmetres al sud de Munic, a l’estat federat de Baviera, ens trobem amb el fabulós monestir de Benediktbeuern, els orígens del qual es remunten al segle viii. Està situat en una vall que baixa del vessant nord dels Alps. Actualment l’envolten terres de cultiu, però antigament eren zones pantanoses, una veritable defensa natural contra possibles atacs. A l’octubre del 1702, Max Emmanuel, elector de Baviera, va declarar la seva separació del Tirol. L’any següent, les tropes bavareses van entrar al Tirol. Després de la invasió, els tirolesos van clamar venjança i, entre altres actes, van decidir conquistar i cremar el monestir.
Era el mes de gener del 1704 (en plena «petita era glacial», període molt interessant i curiós que ens va afectar també a Catalunya i del qual parlarem aviat). Les temperatures gairebé sempre estaven per sota dels zero graus, i els pantans i rius que envoltaven el monestir es mantenien completament congelats. El dia 29 d’aquell mes, just quan començava el dia, les tropes tiroleses havien aconseguit el límit del pantà congelat i es disposaven a creuar-lo, quan sobtadament va començar a bufar un furiós vent del sud, càlid en extrem. Es calcula que la temperatura va ascendir en pocs minuts entre 10 °C i 15 °C. Era l’«efecte Föhn», un vent impetuós que baixa pel vessant nord dels Alps i arriba a les valls amb temperatures molt elevades i humitats baixíssimes. En menys de quatre hores, el gel del pantà es va començar a esquerdar i a fondre. L’atac es va haver d’anul·lar, ja que no hi havia una altra manera d’aconseguir l’objectiu. L’esdeveniment es va considerar un miracle, encara que el veritable motiu va ser el càlid vent del sud amb un efecte Föhn molt marcat.

I, per acabar, la prova que el fred es por «escoltar».

L’anglès Chris Watson enregistra el so dels elements, com en el seu treball Antarctica, la frontera del gel marí. Watson registra el vent, la pluja, els trons, les ones, els cants dels ocells o el cruixir dels gels amb una increïble fidelitat. Per fer-ho no li importa viatjar fins a les terres altes escoceses, els gels interiors d’Islàndia o les planícies sense fi del Serengeti. Li recomano que s’assegui còmodament, tanqui els ulls i escolti alguns dels seus treballs, com Winter, del 2013, o The weather report, del 2003. Deixi’s portar per la imaginació i gaudeixi del so dels elements. Pot trobar aquests sons de la natura a YouTube.