Ja els vàrem avisar que al llarg d’aquestes setmanes estiuenques donaríem informació «refrescant», si més no una mica més lleugera; això sí, sempre amb l’aigua com a protagonista. Es deuen preguntar pel títol d’aquest article; doncs tot seguit en tenen l’explicació.

Mones pluviòmetre

A començaments del 2010, un equip de primatòlegs internacionals va descobrir una nova espècie de mona al nord-est de Myanmar. El motiu pel qual no ha estat descoberta fins ara és que es troba aïllada per dues barreres naturals: els rius Salween i Mekong. Es tracta del Rhinopithecus strykeri, una mona xata, sense nas o com si el tingués girat cap a dalt. De fet, en el dialecte local els diuen mey nwoah, que significa «mona amb la cara girada cap a dalt». L’espècie està formada per una petita població d’uns 300 exemplars, que es troben en perill d’extinció especialment pels caçadors locals. La particularitat d’aquests animals és que, quan plou, i en aquella zona plou amb freqüència, l’aigua se’ls acumula al nas i els fa esternudar, tot i que de vegades amaguen el cap entre els genolls per evitar-ho. Així que, comptant el nombre d’esternuts d’un mateix exemplar, es poden saber els litres de pluja que estan caient..., més o menys. Hi ha un altre tipus de mona xata al sud de la Xina i el Vietnam, però no esternuda, almenys per raons pluviomètriques.

Deixem les mones xates i agafem el paraigua per recordar un any en què va ploure molt. Fins i tot li van posar música!

L’any passat per aigua

Aquest és el nom d’una sarsuela de Federico Chueca i Joaquin Valverde que es va estrenar l’1 de març del 1889 al Teatro Apolo de Madrid. S’inicia amb un Madrid plujós i embassat i amb el cor cantant «que llueva, que llueva...». Immediatament es dona pas a la Mazurca de los paraguas, cançó que es va fer famosíssima. Quan l’any següent es va estrenar a París, els francesos van estar cantant aquesta peça durant mesos. El nom d’aquesta sarsuela el va motivar el comportament meteorològic del 1888: pluja i més pluja i temperatures molt baixes tot l’any. A Madrid, la mitjana de precipitació anual no sobrepassa els 450 litres i aquell any en van recollir 621. No és una gran quantitat, però va caure repartida al llarg de 123 dies, quan els dies de pluja acostumen a ser 63.

De fet, aquell any va ser extraordinari pels temporals de pluja i fred a tot Espanya. Els mesos de febrer i març van ser molt freds i amb molta neu. El poble de Pajares va quedar, literalment, sepultat per la neu. Les brigades de salvament van saber que caminaven per les teulades perquè sobresortia alguna xemeneia; així van endevinar que estaven caminant «sobre» el poble. El fred va obligar els llops a acostar-se a Oviedo per trobar menjar, amb la qual cosa van provocar el pànic a la ciutat. En pobles d’Astúries es van construir túnels de fusta per sota de la neu per traslladar-se d’un punt a l’altre. Encara queden restes d’aquests passadissos en algunes localitats. El 20 de maig del 1888 es va inaugurar l’Exposició Universal de Barcelona, i gairebé durant tot l’estiu va ser necessari visitar l’esdeveniment sota el paraigua i ben abrigat.

I ara toca saber si plourà o no. Però resulta que no tenim baròmetre, ni cap aplicació d’aquelles de les quals és millor no refiar-se gaire. La solució podria ser…

La granota del temps

A finals del segle xviii es va posar de moda en diferents països europeus tenir certs animals en peixeres o recipients de vidre, amb l’única finalitat de pronosticar el temps. Els camperols no començaven la seva tasca diària sense abans observar els moviments de l’animal. Els més utilitzats eren les granotes verdes (Hyla arboria) i les sangoneres. Ja el 1787 trobem aquesta ressenya en una carta del poeta anglès William Cowper a Lady Heskett: «Tinc una sangonera que presagia totes les meravelles i commocions de la naturalesa. […] Val per tots els baròmetres del món». Les granotes verdes s’introduïen en peixeres amb sorra, una mica d’aigua, molsa i una escaleta per la qual podien enfilar-se fins a la boca del recipient, que estava coberta per una tela. Tant les sangoneres com les granotes venien amb un petit llibre d’instruccions titulat Baròmetre animat de nova invenció. Un parell d’exemples: si la granota es banyava amb molt moviment, pluja segura; i si pujava per l’escala, sol radiant.

Per acabar, i si no disposen de la granota del temps i volen tenir una predicció basada en la natura, tinguin en compte aquests senyals:

- Els estels tentinegen intensament abans de la pluja.

- Els gats es freguen la cara, si ha de ploure.

- També abans de la pluja, els ramats estan inquiets i no fan cas.

- Si els enciams s’obren com un vano, o la sal o la farina estan humides, la pluja no és gaire lluny.

- Si els peixos salten fora de l’aigua, s’acosta tempesta.

- Si els ratpenats xoquen amb les parets, ve un canvi de temps.

- Si les aranyes s’amaguen i s’allunyen de les teranyines, s’aproxima pluja.