Segur que molts de vostès ho deuen haver afirmat en més d’una ocasió. Les vegades que hem sentit que abans plovia més, que feia més fred, que teníem primavera i tardor i ara passem de l’hivern a l’estiu sense transició... Intentem aclarir una miqueta si realment el temps és tan boig com sembla.

Sens dubte, a partir de la revolució industrial de mitjans del segle xix l’home no ha fet més que embrutar l’atmosfera. A partir de la dècada de 1980 vam començar a adonar-nos (no tots) de fins a quin punt l’estem contaminant. Per tant, les evidències d’un augment de la temperatura al planeta a causa de l’home són irrefutables. Però no tots els canvis bruscos de temps, no tots aquells fenòmens que sobresurten per la seva violència o persistència s’han de relacionar amb el canvi climàtic antropogènic; ara bé, sí que és absolutament segur que els fenòmens extrems estan augmentant en violència i freqüència, i que, com a tret característic de l’escalfament del planeta, apareixen calorades o fredorades en èpoques de l’any en què abans era més difícil observar-les.

Rafael d’Amat i de Cortada, més conegut com a «baró de Maldà» (Barcelona, 1746-1818), va estar durant 47 anys anotant dia a dia la vida en la societat catalana, i així va arribar a culminar una obra extensíssima de 73 volums titulada Calaix de sastre. Molta informació la recollia de les tertúlies que es feien als primers «cafès» que es van instal·lar a Barcelona (fins a 13 el 1802, gairebé tots a les Rambles), bevent orxata, taronjada, llimonada, aigua d’albercoc i el producte estrella d’aquells anys: la xocolata. Entre xarrup i xarrup del deliciós beuratge parlaven del temps.

Durant molts anys va viure al carrer del Pi. Tenia uns quaderns en els quals anava anotant cada dia la temperatura i els diferents fenòmens meteorològics que es registraven sobre Barcelona. Hi ha alguns comentaris graciosos o curiosos. Explica que en una ocasió es va abatre una tempesta tan forta sobre la ciutat que, pres de l’espant pels horribles trons, es va amagar sota el llit. Amb tan sols 14 anys, el 1760 ja comenta els freds rigorosos d’aquell hivern, que van arribar a congelar l’aigua del port de Barcelona davant de Montjuïc. Però el comentari a què sempre recorre és el de «el temps és boig». El 1786 fins i tot es va atrevir a dir una cosa que avui dia està en boca de tots: «El clima està canviant i les estacions no responen al seu ordre natural». També hi trobem un comentari curiós: «Un nou exemple de bogeria: ara em floreixen els rosers en ple mes de desembre...».

La percepció que el temps és boig l’hem tingut sempre i la tindrem sempre. Efectivament, Catalunya sempre ha tingut un temps «boig», i pocs anys, tret d’alguns de les dècades dels cinquanta i els seixanta, podíem gaudir de veritables primaveres i tardors. El mar Mediterrani i la latitud en què ens trobem, a meitat de camí del pol i de l’equador, contribueixen a aquesta «bogeria».

És cert que ara plou menys que abans o neva molt menys? Intentarem aclarir-ho. La impressió és que, efectivament, plou menys, però les estadístiques no enganyen i, per exemple, a la ciutat de Lleida, en els últims setanta anys, la precipitació mitjana no ha variat; o a la de Barcelona fins i tot ha augmentat lleugerament. El que sí que n’ha canviat és la regularitat. És a dir, fa quaranta o cinquanta anys teníem més dies de precipitació a l’any, mentre que ara en tenim menys, però la precipitació és més intensa. A Barcelona podíem tenir una tempesta de 100 litres cada 20 anys, i ara en tenim cada any.

Pel que fa a les nevades, tan sols direm que entre el 1905 i el 1920 van ser molts els hiverns amb neu tan sols als cims pirinencs. Hem vist fotografies del que són actualment les pistes d’esquí de La Molina o Núria, captades el gener d’aquells anys, amb clapes de neu a dalt de tot. Com que no hi havia pistes d’esquí, ningú no es queixava de la manca de neu.

Quan anem per les comarques de Lleida, ens comenten que abans les boires duraven molt més. La memòria meteorològica sol fer-nos males passades. Són cicles que es van repetint. En la dècada dels vuitanta ens deien que abans tenien menys boires; i en la dels noranta, que eren més persistents.

Però, per acabar, i com dèiem a l’inici, tot això no impedeix que el grau de «bogeria» atmosfèrica estigui augmentant. I un exemple el tenim en el que està passant aquest any a bona part del continent europeu: rècords de calor pel març; rècords de fred a l’abril; collites devastades; calorada increïble a finals d’abril entre Grècia i Turquia, amb màximes a la costa nord de Creta de 35 °C el 30 d’abril, però amb mínimes de 30,7 °C, dades mai registrades en cap punt del continent en un mes d’abril en els darrers segles..., mentre aquí ens pelàvem de fred. Vegeu alguna imatge de tècniques emprades el passat abril a França per combatre les glaçades als conreus.