Ja ho hem dit més d’una vegada: al llarg de la història sempre hem tingut fenòmens meteorològics severs, inundacions, sequeres, gran tempestes..., però el que ens demostra que l’escalfament del planeta és una evidència, és l’augment en freqüència i intensitat d’aquests fenòmens severs. Des de de la borrasca Filomena del mes de gener que no parem de tenir situacions estrambòtiques, rècords de calor al març en nombroses zones del continent europeu, glaçades tremendes a l’abril que han devastat extenses zones de conreus, i un maig —i, sobretot, juny— que ens han portat un veritable desgavell de temperatures arreu de l’hemisferi nord: rècords de calor a Escandinàvia, Estats Units i, sobretot, Canadà, on s’han fregat els 50 °C a Lytton, localitat de la Columbia Britànica canadenca que, situada a 195 metres sobre el nivell del mar i voltada de muntanyes, és el lloc més calorós del país.

Però també ens han arribat imatges de tempestes violentes, tornados i esclafits a Rússia, Alemanya, Polònia, França..., tot a causa d’entrades càlides, seguides d’entrades fredes; el xoc d’ambdues provoca aquests fenòmens violents.

Com continuarà l’estiu...? Les tendències ens parlen d’una temporada irregular, possiblement amb un juliol una mica més calmat o amb no tantes tempestes violentes, però amb alguna invasió d’aire molt càlid; i amb un agost més tempestuós, sobretot avançat el mes.

Onades de calor i foc. Sovint ens arriben notícies de grans incendis forestals a Estats Units o en d’altres llocs del món, darrerament fins i tot a Sibèria. Els incendis d’origen natural, normalment provocats per la caiguda de llamps, representen tan sols el 3,5 %. El 96,5 % restant són provocats per nosaltres: crema de rostolls, barbacoes, cigarrets llançats des d’automòbils, vidres, línies elèctriques, pas de ferrocarrils, piròmans, especulació de territoris... Si les condicions meteorològiques són favorables, com pot ser una elevada temperatura, una baixa humitat i un vent fort, els incendis s’originen amb facilitat. Vegem una imatge d’un incendi forestal provocat per llamps a Alberta (Canadà).

De vegades no sabem si és gaire prudent parlar molt del tema. En ocasions, els mitjans d’informació s’han excedit a l’hora de donar detalls sobre l’origen del foc, perquè vagi a saber si pot donar idees a algú de ment recargolada...

Els llamps poden provocar incendis forestals. Fa temps vam explicar la formació del llamp, però donem-hi la volta i expliquem-ne una versió més... màgica.

Illapa, déu del llamp. L’octubre del 2004, un turista que estava fotografiant les ruïnes de Machu Picchu va morir fulminat per la caiguda d’un llamp. Més d’un va apuntar, com a causa, la revenja d’Illapa, déu de la pluja, el llamp i el tro.

Entre els segles xii i xv, els inques adoraven uns déus vinculats directament amb la natura. En primer lloc, al déu del Sol o Inti. De fet, disposaven d’uns astrònoms que pronosticaven el dia que tindrien màxima insolació, i llavors exercien uns rituals o intiraymin. Els cortesans es vestien amb les seves millors gales i bevien beuratges sagrats gesticulant i ballant sempre de cara al Sol. La dona d’Inti era la deessa de la Lluna o Mama Quilla. A Illapa se’l venerava en temps de sequera amb peregrinacions a temples situats a les muntanyes més altes. Si persistia la sequera, es feien sacrificis humans. Existia una «filla del tro» amb grans responsabilitats en la comunitat. Havia d’haver nascut durant un dia amb llamps i trons, i designava la seva successora el dia en què coincidís el naixement d’una nena amb una tempesta. Dalt de tot de les muntanyes es construïen unes estances dedicades als déus. La de la deessa de la Lluna estava entapissada amb taulons de plata. La del deu del llamp i el tro estava guarnida d’or, i fins i tot n’hi havia una de dedicada a l’arc de Sant Martí, que es deia que baixava del mateix Sol. L’estança estava folrada d’or i hi havia pintat un enorme arc de Sant Martí amb els colors molt vius. Per cert, quan sortia l’arc de Sant Martí, havien de tancar la boca, ja que si l’arc descobria les dents, feia que es podrissin en pocs dies.

Trenquem la màgia de les llegendes per tornar a tocar de peu a terra. Acabarem tornant a parlar de rècords. Amb això de les dades cal anar en compte, ja que a vegades els mitjans d’informació aporten dades que no s’han contrastat oficialment. Així que, si es vol entretenir una bona estona comprovant els rècords de calor, fred, pluja, sequera, nombre de llamps, pedregades més grosses, vent més fort... del planeta, aquí té aquest enllaç:  https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_weather_records

És força fiable i s’actualitza constantment. De fet, ja hi consten, com a rècord de calor de l’Amèrica del Nord, els 49,6 °C del passat 29 de juny a la població canadenca de Lytton. També es descarten aquelles dades que no provenen d’observatoris oficials. Si s’hi entreté, s’emportarà algunes sorpreses com ara... on plou més al continent europeu? No s’ho imagina...