Aquest és l’article número 25. Sempre intento que el fil conductor sigui l’aigua en els seus diferents estats, però avui, potser perquè, mentre escric, bufa un fort vent de llevant, el cel és gris i la temperatura d’11 °C, ens sentim com més recollits. Gairebé amb un punt de romanticisme nostàlgic, volem retre un homenatge a dues persones que ens han fet passar hores i hores delicioses, amb fenòmens meteorològics descrits literalment i musicalment amb un gran realisme: grans nevades, aiguats, tempestes… Comencem amb Verne.

Verne, la imaginació al poder. Qui no ha llegit alguna obra de Jules Verne (1828-1905). I segurament les tempestes al mar, amb els seus naufragis, li vindran a la memòria immediatament, com, per exemple, a El Chancellor: increïble la descripció de l’huracà i la tempesta. Però ens centrarem en tres novel·les amb meteorologies «impossibles». Quina imaginació que tenia, Verne!

A Viatge al centre de la Terra, els herois es troben a les profunditats del nostre planeta amb un extens mar interior. I, de cop i volta, es desferma un impressionant temporal amb uns llamps «especials», i fins i tot amb detalls del tipus de núvols que solquen aquell «cel» voltat de roques.

A L’esfinx dels gels es tracta d’assolir el pol Sud, quan encara faltaven molts anys per descobrir-lo. Segons Jules Verne, hi ha un continent amb un estret pas pel qual naveguen els herois de la novel·la. Curiosament, les temperatures, a mesura que s’acosten al casquet polar, no baixen, i fins i tot augmenten. I el que és més sorprenent: al voltant del pol Sud hi ha una tempesta d’electricitat…!
Però una novel·la que recomanem per l’exuberant fantasia que tenia l’escriptor és Hèctor Servadac. Deixi’s portar per la imaginació. D’entrada, un meteorit arrenca, literalment, una porció del nostre planeta: la costa nord-africana, amb un tros de la Mediterrània inclòs. Aquest fragment de terra, amb els seus habitants, es prepara per a un llarg i increïble viatge interestel·lar. Primer s’acosta al Sol; per tant, les temperatures augmenten exageradament —divertida l’explicació dels núvols amb atmosfera semblant—. Després es va allunyant del Sol, les temperatures cauen en picat i el fragment de la Mediterrània arriba a congelar-se. Els habitants s’adapten a l’ambient gèlid i es fabriquen patins per lliscar sobre el mar congelat. El cel és d’un gris que t’amara de fred, i al final... Ho deixem aquí, per si algú el vol llegir.

Txaikovski, el meteoròleg romàntic. Seguint una mica més el llegat de Verne, acabo de rellegir L’illa misteriosa, on apareixen grans temporals, tempestes, calamarsades, nevades, gelades, vents huracanats. Per cert, l’illa en qüestió es troba a 35 °C de latitud sud, l’equivalent a la ciutat de Ceuta a l’hemisferi nord, i sobre ella, a l’hivern, es registren temperatures que freguen els 20 °C sota zero... Una mica absurd en aquella latitud, i més sent una illa. Però no ens fiquem amb l’obra de Verne, deixem volar la imaginació. Si vostè ha decidit llegir alguna novel·la de l’escriptor francès, li recomanem que abans o durant la lectura escolti alguna obra de Piotr Ilitx Txaikovski; l’ambientació serà total, aventures romàntiques assegurades. El compositor rus (1840-1893) va ser contemporani de Verne. Gairebé ens atrevim a dir que la música del compositor podria ser la banda sonora de les obres de Verne. Així, per a Miquel Strogoff caldria escoltar la Simfonia núm. 1, denominada «Somnis d’hivern», obra poc coneguda, però encantadora, que reflecteix els paisatges nevats de les estepes russes. El segon moviment és d’una calma encisadora.

Per als nombrosos naufragis que apareixen a les obres de Verne, aniria com l’anell al dit el poema simfònic «La tempesta». No hi ha composició que reflecteixi tan clarament l’enfonsament d’una nau davant la força descontrolada dels elements. De fet, la corda, el metall i la percussió imiten les ràfegues de vent, les ones gegantines, els llamps i els trons, fins que el vaixell s’enfonsa amb un final apoteòsic… Ups, ja hem fet un espòiler… Però, vaja, ja ens ho vèiem a venir.

I per a la novel·la Les aventures del capità Hatteras i el seu viatge al pol Nord, el poema simfònic «Fatum», que conté una melodia romàntica preciosa adequada per escoltar en el moment en què Hatteras descobreix el pol Nord. Per cert, quan Verne va escriure aquesta obra, el pol Nord continuava inexplorat. Els herois de la novel·la observen que el mar es troba lliure de gel, i al bell mig del pol hi ha un… Ho sentim, però no podem dir-ho.

Dues curiositats d’aquesta novel·la dividida en dues parts: la descripció de fenòmens òptics molt freqüents a les zones polars, com ara parhelis, falsos sols, halos…; i el comentari sobre Groenlàndia al segle x, que la descriu com una «illa verda». I és que, posteriorment, es va constatar que així era, fruit de les temperatures suaus que a l’Edat Mitjana hi havia en aquella zona. Verne i Txaikovski, units per la meteorologia.